Encara no havia començat l’Homenatge a València a la Plaça de Bous que es va posar a ploure. Clarament era un núvol de sol el que buidava aigua però els Aurorers de la Vall d’Uixó, que ocupaven en aquell moment l’escenari van haver de dir ‘Plou senyors!’ i corregueren a amagar-se mentre la plaça, que havia omplert les deu mil localitats posades a la venda es buidava. Molta gent cercava refugi a l’interior però no tanta. Entre els que es quedaven vaig escoltar una discussió familiar definitòria del que anava a ser la nit. L’home no es movia del lloc i li deia a la dona ‘si he aguantat vint anys del PP bé que podré aguantar vint minuts de pluja’. Ni de bon tros, però, van ser vint minuts. I en cap cas van interrompre les ganes de celebració de la gent, que va improvisar tonades festives, a falta d’espectacle al cadafal.
L’anècdota de la pluja quedarà com això només perquè després la nit es va fer llarga i intensa. Per l’escenari, bastant més ben coordinats del que era de preveure anaven a desfilar pràcticament tots els cantants i grups valencians, aquells que efectivament durant els anys del PP van esdevenir una de les banderes de la revolta cívica. Cadascun d’ells feia una cançó o deia unes paraules. Pau Alabajos recordava els estudiants del Lluís Vives, a pocs passos de la plaça. Carraixet retia un sentit i merescut homenatge a Lluís Miquel i a Paco Muñoz, noms com el de l’Ovidi Montllor i sobretot el de Guillem Agulló pràcticament estaven en la boca de tots. Hi havia moltes històries que contar. Cris Joanico va recordar com en un concert com aquest una amenaça de bomba va fer desallotjar la plaça quan el seu grup, els Ja t’ho diré, es disposaven a cantar. I va decidir fer marxa enrere i cantar la cançó que aquell dia no van poder cantar.
La gent que omplia a vessar el recinte va viure moments inoblidables, escenes úniques que els anys de prohibició posaven en valor. El Partit Popular es va negar durant setze anys a permetre la celebració de cap acte nacionalista en la plaça de bous, en una plaça de bous que havia estat precisament un dels símbols del nacionalisme. Darrere de l’escenari no paraven d’aparèixer fotografies d’alguns d’aquells músics en l’època de la transició. Amb més barbes i cabells, tots ells.
De discursos els justos. La nova directiva d’Acció Cultural del País Valencià es va presentar i el seu president, Joan Francesc Mira, va fer un discurs contundent reclamant la necessitat de fer país. Després l’antic president i fundador Eliseu Climent parlaria, acompanyat dels presidents d’Òmnium i Obra Cultural Balear, per retre homenatge a Muriel Casals. ‘No és que els catalans i els valencians siguem iguals, és que som els mateixos!’ cridava Climent en una plaça que ovacionava amb gust les proclames. Els crits d’independència ressonaven forts amb un variat accent dialectal i les banderes es barrejaven sense problemes. Estelades i quatribarrades, amb franja blava i sense franges.